Obria els ulls. A poc a poc, no fos cas que el somni s’escapés abans d’hora. Volia retenir-lo una mica més, observar-lo minuciosament, estudiar-lo, acariciar-lo, exprimir-lo amb delicadesa per poder provar tot el suc, gaudir-ne fins al final, fins que els seus petits peus toquessin a terra. Sabia que quan més desperta estigués, més s’allunyaria d’aquella agradable sensació que l’havia acompanyat durant el seu son. Es tractava, però, d’una separació inevitable.
Que els somnis es queden al llit, que quan els ulls s’acaben d’obrir es veu de tot, es veu massa, es veu tant que enlluerna. S’enlluerna tot menys el que més voldries veure. Que quan et despertes, t’aixeques i et vesteixes no només ho fas de roba. Que et vesteixes també de pensaments, invisibles, indestructibles, incansables que t’esperen al costat del llit i se t’enganxen tan bon punt deixes el món dels somnis.
Adeu somnis!
Bon dia realitat!
Raquel
Font: Desaprenent a viure
Ilustracions: Del conte Claudia i l'Unicorn
Entrades
2 comentaris:
mmm...aquest texxt em sona d'alguna cosa...jejej!
Mira es un gran descobriment que estem intentant fitxar pq ens faci escrits ben macos a l'unicorn a veure si tenim sort!!
Publica un comentari a l'entrada