El centre

El centre

La Raquel



Feia només tres setmanes que no hi anava, però a mi em semblava una eternitat. Els havia trobat a faltar, i crec que no era l'única. La meva mare, que m'hi acompanya a cada sessió, també, i és que aquest espai, l'Unicorn blanc...és especial.



És curiós, sempre m'han agradat els animals, però els cavalls no especialment. Bé, sí, però de lluny. No hi havia tingut mai gaire contacte. La veritat és que no em deien res d'especial...però sí la idea de poder fer-hi exercici, recuperar equilibri o si més no mantenir-me i està en contacte amb la natura. Per aquests motius m'hi vaig apuntar, a equinoteràpia.

Però ara sé que l'equinoteràpia és més que això. Als cavalls, els agafes carinyo, i no sé com t'enganxen. La seva olor, el seu tacte, la seva tranquilitat, la seva disponibilitat (sobretot si els portes menjars, que de tontos no en tenen un pèl!) i la pau que es respira al seu costat. Pau que a vegades no sé sentir per la por, que com no, no hi podia faltar. Sí, la por, el canguelis, el no puc...les males conselleres que no em deixen tranquila ni quan estic damunt la Neu (que és la preciosa euga amb qui comparteixo les sessions). Aprendre a acariciar-los, donar-los menjar, raspatllar-los, a apropar-m'hi...cada vegada més.

Veure el món des d'una altra perspectiva, notar el pas del cavall i moure parts del cos que habitualment estan quietes, imaginar que ets tu qui camines, aprendre a deixar-te portar...sentir els seus moviments i adaptar-t'hi(com per exemple quan aixeca una mica la part del darrera i fa un moviment ben sexy per fer pipí, no sé si sóc jo que l'estimulo especialment però quasi bé sempre que hi sóc a sobre li en venen ganes...). Intentar aguantar-me el més recte possible, canviar la posició del cos, respirar i créixer cap amunt, agafar confiança i desaprendre a tenir por. I amb l'excusa de perdre l'equilibri, una abraçada de tan en quan a la Carla, la fisio que sempre té un somriure dibuixat a la cara (encara que aquí, la menda, arribi un xic tard...).

M'agrada i cada vegada tinc més ganes de descobrir més coses d'ells, dels cavalls i del meu propi cos. Intento obrir-me i anar-hi positivament, pensant que avui sí, avui m'aguantaré millor. De vegades me'n surto més, de vegades menys, i és que encara em queda molt per desaprendre, per desfer i refer...

Ahir, després de tres setmanes, ens esperava tota la comitiva, La Neu (blanca, tranquila, pacient), la Cendra (una poni amb cara d' entremeliada que quan ensenya les dents i riu de ves a saber què fa molt de riure) , i la Darling (una senyora euga guapíssima que semble que vagi vestida sempre de gala). També la resta de cavalls, que solen està al camp del costat, i un burret que es diu Teodor i que és company inseperable d'un cavall. La Carla, l'Anna i la family... Un sol d'octubre que brillava amb força i un arbre màgic que regala bolets. La sessió d'ahir va estar molt bé. Em vaig sentir força segura fent els exercicis i vaig intentar gaudir al màxim de l'activitat, del moment i de l'espai. Una bona manera de passar part del matí de diumenge, i acabar de donar una mica de llum a un cap de setmana que no ha brillat pas gaire.

4 comentaris:

Rachel ha dit...

quina vergonya la foto de dalt de tot!!! surto molt gran!!! jejej

Anna M ha dit...

Estas més que guapa, no podria ser d'altra manera! a veure si la Cendra es posarà gelosa jajaja!

Rachel ha dit...

jajaja...no ho voldria pas...la cendra és la super star!

Rachel ha dit...

no ho voldria pas...la cendra és la super star!