Els pares els primer (però l'escola hi te molt a dir)

L’autoconcepte (el que sé de mí) i l’autoestima ( el valor que em dono) tenen molt a veure amb la vivència o la no vivència de les pròpies emocions i amb les conseqüències que se’n deriven, ens predisposen a l’exit o al fracàs en la vida i en les relacions.

I el bressol de l’autoconcepte i l’autoestima és la vida familiar. Són les primeres experiències emocionals que tenim en el si de la família les que marquen la nostra afectivitat. La vida familiar és la primera escola d’aprenentatge emocional (Goleman). Afirma que l’impacte d’aquest aprenentatge primerenc que té lloc en el si de la família és molt profund, ja que el cervell del nen té la seva màxima plasticitat en aquest primers anys de vida. És a l’entorn familiar on es descobreix per primer cop els seus sentiments, les reaccions dels altres davant dels seus sentiments i les seves possibilitats de resposta enfront d’ambdues coses. D’aquí que la forma com els pares condueixen les seves pròpies emocions i reaccions davant les dels seus fills determini en bona mesura la competència emocional d’aquest.

Stern, assenyala la necessitat que els pares sintonitzin amb les emocions dels seus fills, perquè els nens deixaran d’expressar, i fins i tot de sentir, aquelles emocions que no siguin captades, acceptades o correspostes pels pares, amb la qual cosa el seu registre emocional serà cada cop més pobre i restringit.

Alice Miller adverteix dels perills del fet que al nen li falti un espai on pugui viure i expressar els seus sentiments autèntics. Quan això passi, construirà un fals jo i manifestarà només aquelles emocions que obtinguin l’aprovació dels pares. Succeeix, no obstant això, que les emocions que els pares no consentim, menyspreem o ignorem en els nostres fills són les mateixes que no consentim, menyspreem o ignorem en nosaltres mateixos perquè també a nosaltres en foren prohibides i negades en el seu moment. Haver d’aparentar una altra cosa diferent del que som o sentim, per obtenir d’aquesta manera el reconeixement que necessitem per sobreviure, és causa de patiment emocional. Es tracta d’un patiment que pot ser que romangui inconscient pel propi subjecte, però que no per això deixa de ser font de noves repressions i humiliacions, que anem perpetuant de generació en generació.

Per tant, la manera com vivim i ens llancem a viure les nostres emocions ens ve de família, són incorporades als esquemes emocionals innats amb els quals venim al món. Aquestes vivències conformaran els primers continguts emocionals apresos i condicionaran en bona mesura les vivències posteriors. En aquest procés es molt significativa no tant sols la manera com els aprés visquin les seves pròpies emocions i connectin amb les dels seus fills, sinó també la sensibilitat que tinguin per afavorir les tendències naturals del nen i la capacitat per orientar-les cap a formes de vida i de relació el més adaptades possible a la seva singularitat.

Aprendre a viure les nostres emocions dia a dia des de ben petits, ens dóna una certa garantia d’incorporar-les d’una manera més natural. Si les habilitats socioemocionals no s’han anat fomentant de manera progressiva des d’aquestes etapes primerenques pot ser després ens aboquin a experiències emocionals traumàtiques i s’hagin d’incorporar passant prèviament per un procés terapèutic. Els pares haurien de ser molt conscients d’aquest fet, i en lloc de plantejar-ho com una prevenció contra allò que no hauria de passar, ens hauríem de fer un plantejament educatiu explícit encaminant a l’adquisició d’aquestes habilitats.

Ara bé, que els pares siguin els primers no vol dir que l’escola se’n pugui desentendre. Un avantatge de l’educació emocional és que no hem de perdre temps preguntant-nos a qui correspon la responsabilitat d’educar emocionalment. Aquesta implica per igual a la família, perquè és la que deixa les primeres petjades emocionals sobre els esquemes innats de l’Infant; i a la comunitat educativa, perquè l’educació pot refermar, reconduir, i fins i tot capgirar, aquestes emprentes familiars primerenques.

Dèiem que la manera com ens comportem i ens relacionem amb els altres i amb l’entorn depèn molt de la imatge que tenim de nosaltres mateixos (autoconcepte) i del valor que ens atorguem a nosaltres mateixos (autoestima). Una i altra coses depenen estretament de l’impacte emocional dels missatges que hem anat rebent de l’entorn, sobretot de la família, però també de l’escola, així com de les experiències vitals que hem anat acumulant, que tenen molt a veure amb els missatges que hem rebut d’uns i d’altres. Tant és així, que tenim una tendència gairebé automàtica a seleccionar de l’entorn aquelles situacions que corroboren la imatge que tenim de nosaltres mateixos. D’altra manera, es donaria una dissonància cognitiva que no sabríem assimilar. No ens han ensenyat a conèixer-nos i encara ens han ensenyat menys a desconèixer-nos, a què ens passin coses que no encaixen amb allò que sabem o que era previsible de nosaltres.

Des de ben petits l’educació familiar i escolar ens marca una ruta en la qual les opcions personals van sent cada cop més escasses. No se’ns diu només el que cal fer i el que no cal fer, sinó també el que cal sentir i el que no cal sentir, aquelles coses per les qual no som aptes i aquelles coses per les quals no, etc. Els marges de desviació són estrets o inexistents. Els missatges que rebem ni tenen en compte els sentiments íntims de cadascú. Som com corredors d’atletisme que han de córrer tota la cursa pel carril que se’ls ha assignat, la qual cosa produeix un allunyament cada cop més gran de cadascú respecte de si mateix i del seu propi món emocional.

Potser va sent hora que l’educació abandoni també el carril fix que ha agafat i provoqui la dissonància cognitiva i la dissidència sentimental. Potser una de les finalitats de l’educació de les emocions sigui la d’afavorir el món íntim que fins ara l’educació no ha considerat: propiciar la recerca, la creació i l’experimentació de carrils alternatius que ens permetin sortir-nos del que ens ha estat assignat, i descobrir que podem córrer per més pistes i amb dorsals diferents dels que se’ns han adjudicat inicialment, encara que en determinats moments això ens representi un cert desequilibri o desconcert.

Perquè tot això sigui possible família i escola haurien d’apropar-se de persona a persona i assumir un compromís conjunt, en el lloc de mirar-se amb recel i de preguntar-se de qui és la culpa dels despropòsits o a qui li toca tirar del carro de les emocions.