Va mirar al cel i els va veure.
Eren uns ocells grans, diferents. Artificials?
Es movien pel cel però no volaven. Simplement obrien un globus i es deixaven
caure suaument. Des d'aquell camí màgic, acompanyada de la música de la natura,
els mirava i pensava que volia ser un d'ells. Travessar els núvols i veure-ho
tot des d'una altra perspectiva. De ben segur era una sensació agradable,
alliberadora. Aixecava la mirada del full i ja no hi eren. Els ocells
artificials havien arribat a terra.
Una brisa suau es despertava i acariciava el
seu cabell mentre li xiuxiuejava a cau d'orella que seguís el camí. Mentre
continuava gaudint de la passejada pensava que sí, volia disfressar-se d'ocell i
saltar, que no es pot viure sempre amb aquesta sensació de vull però tinc por,
no puc o no sé, i és que el bosc li transmetia una energia especial. Mirés on
mirés, només veia/sentia coses boniques i estava contenta de ser-hi, allà. Només
ella i les seves sensacions. Sola, sí, però amb els detalls del bosc que
es feien presents a cada instant. Ara uns lliris preciosos, ara una papallona de
color blanc. Cinc ocells curiosos que passaren volant davant seu, i a la dreta
un grup de cavalls amb els aiguamolls de fons. Un passadís verd d'arbres i els
rajos de sol i les ombres jugant a fet i amagar. En efecte, acompanyada pel bosc
i pel seu silenci, que no és silenci, és la música de l'univers que transmet
forces, ganes i pau.
Va mirar al cel i els va tornar a veure.
Sortia del bosc amb un somriure. L'havia encantat, i és que els boscos ja ho tenen això, són màgics. Ara pensava que algun dia ella seria un d'ells.
Sortia del bosc amb un somriure. L'havia encantat, i és que els boscos ja ho tenen això, són màgics. Ara pensava que algun dia ella seria un d'ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada