La màgia dels nens

Uns ulls m'observen detingudament. No em molesten. Són els d'un nen que em mira encuriosit i es pregunta com és que he pogut pujar l'escala si no puc caminar.

- Aaaah! He fet màgia, però com que has pujat abans t'ho has perdut.

Em mira, somriu però dubte i decideix tornar-me a preguntar.

- Va, de veritat... Com les has pujat les escales?

- Ja t'ho he dit. He obert les ales màgiques i he volat fins aquí.

Queda fascinat. Penso que oblida el tema i se m'apropa.

Em tracta amb més naturalitat i mensenya fotos d'ell i la seva família.

Comença a familiaritzar-se amb mi i la cadira fins que, de sobte, em toca l'esquena i em diu tot il.lusionat:

- A veure, ensenya'm les ales!

i jo quedo allí, palplantada, sense saber què dir!

La màgia dels nens, la seva innocència.
La innocència, creure en impossibles
Creure en impossibles, il·lusió
Il·lusió, vida.

Per un moment, fins i tot jo vaig arribar a creure que tenia ales i que si feia l'esforç podria desplegar-les, després de tot, no volia que el somriure d'aquell nen canviés de forma, però vaig despertar i la realitat em saludava de nou. Evidentment, em vaig sentir amb l'obligació d'explicar la veritat al petit però... fou tan bonic i divertit el conte de fades mentre va durar!

D'internet

Ara que...i si provo amb uns globus???