Mensajes del agua

Los guerreros del Arco Iris

Llegará el tiempo en que habremos de necesitar a “los que preservan las tradiciones, las leyendas, los rituales, los mitos y todas las viejas costumbres de los pueblos” para que ellos nos muestren cómo recuperar la salud, la armonía y el respeto a nuestros semejantes. Ellos serán la clave para la supervivencia de la humanidad, y serán conocidos como “Los Guerreros del Arco Iris”.

Estos Guerreros del Arco Iris proporcionarán a la gente los principios y reglas para hacer una vida acorde con el mundo. Estos principios serán los mismos principios que seguían los pueblos del pasado. Los Guerreros del Arco Iris le enseñarán a la gente los viejos hábitos de la unidad, del amor y de la comprensión.

Y enseñarán por los cinco rincones de la Tierra cómo alcanzar la armonía entre las personas. Le enseñarán a la gente cómo orar al Gran Espíritu de la misma manera como lo hacían los pueblos del pasado, dejando que el amor fluya como las hermosas corrientes que descienden de las montañas, por cauces que las llevan a unirse con el océano mismo de la vida.

Y una vez más renacerá la alegría de estar en compañía, como también en la soledad. Estarán libres de envidias mezquinas, y amarán a sus semejantes como a sus hermanos, sin importar el color de su piel, su raza o su religión. Sentirán cómo la felicidad inunda sus corazones mientras se vuelven cada uno con el resto de la creación. Sus corazones serán puros e irradiarán calidez, comprensión y respeto por la humanidad, por la naturaleza y por el Gran Espíritu.

Y sus hijos nuevamente podrán correr libres y disfrutar los tesoros de la Naturaleza y de la Madre Tierra, libres de venenos y de la destrucción generada por el Yo-ne-gi y sus prácticas codiciosas.

Los ríos fluirán limpios otra vez, los bosques serán abundantes y llenos de hermosura, y otra vez habrá aves y animales sin número. Nuevamente se respetarán los poderes del planeta y de los animales, y la conservación de todas las cosas bellas se convertirá en una forma de vivir.

Los líderes de los pueblos volverán a ser elegidos a la vieja usanza… no por el grupo político al que pertenezcan, ni porque griten más fuerte o presuman más, tampoco por un proceso de intercambio de insultos o acusaciones mutuas; serán elegidos aquellos cuyas acciones digan más que sus palabras. Serán elegidos como líderes o Jefes aquellos que den muestras de su amor, su sabiduría y su valor, que hayan sido capaces de actuar por el bien de todos. Serán elegidos por sus cualidades, no por la cantidad de dinero que posean. Y al igual que los Jefes devotos y considerados de la antigüedad, usarán su amor para entender a la gente y para asegurarse de que sus niños y jóvenes sean educados en el amor, en el trabajo y en el conocimiento de su entorno. Les mostrarán que los milagros pueden hacerse realidad para curar a este mundo de todos sus males, devolverle la salud y la belleza que antes tuvo.

Las tareas que les esperan a los Guerreros del Arco Iris serán muchas y mayúsculas.

Habrá enormes montañas de ignorancia que será necesario vencer; se enfrentarán contra prejuicios y odio. Tendrán que ser dedicados, firmes en su fortaleza y tenaces de corazón. Porque en su camino hallarán mentes y corazones dispuestos a seguirlos en esta senda que le devolverá a la Madre Tierra toda su belleza y su plenitud. Ese día llegará pronto, ya no está lejos. Llegará el día en que nos demos cuenta de que todo lo que somos, nuestra existencia misma, se la debemos a las gentes que han reservado su cultura y su herencia, a esas personas que han mantenido con vida los rituales, las historias, las leyendas y los mitos. Y será gracias a este conocimiento que ellos han preservado, como volveremos a estar otra vez en armonía con la Naturaleza, con la Madre Tierra y con la humanidad misma. Y descubriremos que este conocimiento es nuestra clave para la supervivencia. Éstos serán los Guerreros del Arco iris, y ésta es la razón que me impulsa a proteger la cultura, la herencia y los conocimientos de mis antepasados.

Los Guerreros del Arco Iris - Profecía Lakota

La Darling i jo

La coneixia de vista. M’agradava, la trobava preciosa. Algun dia havíem compartit algun passeig des de terra, i fins i tot, alguna carícia, però res més. La veia cada diumenge. Els primers dies amb el seu petit, després trista per haver-lo perdut, i últimament tranquil·la, més propera, voltant per la pista quan jo treballava amb la Neu. Ahir va ser un dia especial, la vaig muntar per primera vegada, i m’atreveixo a dir que va ser una experiència positiva. En primer lloc, pel canvi, sempre va bé alterar la rutina...

La Darling em donava respecte. És molt maca, i sembla tranquil·la, però tota ella és més voluminosa que la Neu. No sabia si m’hi adaptaria correctamente, però un cop a dalt…cap problema! Sí, les cames han d’estar més obertes i al principi se’m resistien una mica, però amb l’ajuda de la Carla, una estirada per aquí, el cul una mica més cap allà i … Arri Darling! Sentia com alguns múscols s’estiraven més, però això ja m’agrada. I és que la Darling té l’esquena més ample que la Neu, com diu el pare de l’Aleix “sembla un sofà”, i crec que va ser precisament aquesta característica la que va fer que m’hi sentís molt estable damunt seu. També és més alta, i això fa que la Carla i l’Anna es vegin un xic més lluny, i la por d’una possible caiguda, un xic més a prop. Però la por, tot i que és irracional, perquè les terapeutas sempre estan allí al costat, vigilant, animant-me, sempre hi és. Sigui amb la Daring, sigui amb la Neu. És el que intento véncer cada diumenge. A part de mantenir-me més recte, el que desitjo és sentir-me més segura, més relaxada, deixar-me anar i gaudir de les diverses sesacions que em poden aportar, tan la Darling ahir (que no va fer cap moviment estrany i/o sexy com acotuma a fer la Neu) com la Neu, que badallava mentre jo m’equivocava de nom i l’anomenava a ella enlloc de la Darling. No deixem de ser animals de costums, les persones…

Abans de baixar de la Darling vaig fer un últim exerici, posar-me de costat, sí, com una princeseta. M’encanta, i a cada sessió, espero amb entusiasme que arribi aquest moment (la veritat és que no, que aquesta posició m’inspira molta inseguretat…) però d’aquesta manera toco més l’esquena del cavall. Ahir, per exemple, vaig poder comprovar que la Darling suava. Pel canvi de pèl, em van dir. Sigui com sigui, és agradable tocar-los, notar si suen o no, el diferent tacte del pèl d’estiu al pèl d’hivern, del pèl de l’esquena als pèls de sota la barbeta… Mica en mica, vaig descobrint més coses, i m’agrada. Apropar-m’hi cada dia més, als cavalls i a mi mateixa, amb el que puc aprendre del meu
propi cos quan estic a sobre d’ells (acceptar-lo i no enfadar-m’hi!), i sobretot, gaudir de la sensació de pau i tranquilitat que transmeten, tan els cavalls com l’Unicorn Blanc en general. És com un micro-clima, on cada diumenge ve de gust refugiar-s’hi una estoneta.

Rachel

L'arbre que somiava ser núvol

Atrapat per la terra, immòbil, solitari. Era un arbre. Creixia, sí, però no com ell havia imaginat. Pensava que amb el temps trobaria la manera de dividir el seu tronc en dos, desplaçar-se i veure món. Li era impossible. No podia lluitar contra sí mateix, era inútil. L'escorça que el cobria era dura, i cada vegada més gran i més forta. Viure atrapat, és el que li havia tocat. Ser arbre, amb un tronc que de res li servia, per ser-hi, simplement. Tenia sentit?

Volia cames, però se li concedien braços. Uns braços que no arribaven on ell volia, a acariciar el cel. Per conéixer algun ocellet de tan en quan, això sí. Li agradava la seva companyia, però sempre acabaven marxant. Per què? es preguntava, no sóc un mal arbre. De vegades, fins i tot, li sortien unes boniques fulles que l'animaven. El feien sentir millor, més guapo, i l'ajudaven a respirar. Pensava que les fulles serien ales,i podria volar, per fi. Les fulles, però, canviaven de color, queien i se les enduia el vent. Elles també, es deia, elles que formaven part de mi també han volat. L'únic que seguia allà, passés el que passés, era el cel. El mirava amb deteniment, li fascinaven la quantitatde colors que podia tenir i sobretot, aquells núvols. Esponjosos, flotants, canviants. De ben segur que viatjaven arreu. Volia ser un d'ells. Flotar, conéixer món, moure's. Canviar de forma, jugar amb el sol, jugar amb la lluna. Seria d'allò més divertit...

L'arbre que detestava ser arbre. L'arbre que somiava ser núvol. L'arbre que envejava la vida del núvol , que no sabia que no era res més que aigua condensada, que algun dia proper deixaria de ser núvol per convertir-se en pluja, en gotes d'aigua que regarien la terra. Un núvol que canviaria de forma per alimentar les seves arrels. L'arbre que no sabia que per dins seu fluïa l'essència d'aquell núvol. Que si vivia, era en part, perquè era núvol. Que tot són cicles, que els núvols canvien de forma i els arbres es mantenen. L'arbre que no sabia que tot té la seva funció i que ser arbre és tot un honor. Que tenir arrels no és pas cosa dolenta, que t'ajuden a no caure quan el vent bufa amb força. L'arbre que potser no viatjaria arreu del món però gràcies a la seva resistència podria viure milers de coses. Veure, donar i rebre. L'arbre que desconeixia que, com els núvols, ell també era una peça imprescindible per la mecànica de la Terra. Que era núvol, era oxígen, era aliment, era refugi, era vida i no ho sabia.

 

Rachel

http://raquelblanca.blogspot.com/

Diumenge dia 23 d'Octubre

AVUI QUAN M´HE DESPERTAT ESTAVA UNA MICA PREOCUPAT PERQUÈ HAVIEN DIT PER LA TELE QUE PLOURIA . QUAN HA ARRIBAT L´HORA D´ANAR CAP A L´UNICORN HA SORTIT UNA MICA EL SOL .

QUAN HI HEM ANAT ESTAVA FENT LA CLASSE LA RAQUEL QUE ES UNA NOIA MOLT SIMPATICA . I LA MAMA M´HA EXPLICAT QUE ERA EL PRIMER DIA QUE MONTAVA A LA DARLING . LA DARLING DIU EL PAPA QUE ES COM SENTAR-SE AMB UN SOFÀ . SEGUR QUE LA RAQUEL S´HO HA PASSAT BOMBA . DESPRES HE ANAT A SALUDAR A L´ANNA . QUE FEIA MOLTS DE DIES QUE NO LA VEIA . I TENIA MOLTES GANES DE FER-LI UN PETO . 

HEM ANAT A BUSCAR A LA NEU I NO VOLIA VENIR, PERÒ DESPRÉS HA VINGUT I LI HEM ENSENYAT EL CIRCUIT . DESPRES HEM FET L’HIGIENE . I LI HEM ENSENYAT A L´ANNA LA CANÇÓ DE LES VOCALS . QUAN LA CANTEM ANEM CANVIANT TOTES LES VOCALS . PRIMER LA A, LA E, LA I, LA O I LA U .

DESPRÉS HEM ANAT A BUSCAR LA SELLA DE MONTAR . AMI M´AGRADA MOLT MONTAR . HEM FET EL CIRCUIT, EL PONT , ELS CONOS TAMBÉ IFENT LESZIGES AGUES . LA CARLA EM DÈIA NÚMEROS I JO ELS TENÍA QUE BUSCAR. DESPRÉS LA CARLA QUE SEMPRE M´HO POSA UNA MICA DIFÍCIL, M´HA FET TIRAR UN ARO EN AQUELLS NÚMEROS QUE ELLA EM DÈIA . HO HE FET MOLT BÉ I ELS PAPES HAN APLAUDIT MOLT . DESPRÉS HEM ANAT A L´ALTRA PISTA A FER EL TROT . COM M´AGRADA FER EL TROT!. DESPRÉS HEM ANAT A PORTAR A LES TRES PRICESETES AL CAMP I HE FET PORTAR AL PAPA A LA CENDRA JA JA JA . JO HE ANAT MONTANT A LA NEU . I S´HA PORTAT MOLT BE . M´AGRADA ANAR PEL CAMÍ. QUAN HEM ARRIBAT A L´ARBRE MAGIC HEM ENTRAT EN EL CAMP . I HEM DEIXAT A LA NEU , A LA DARLING I A LA CENDRA EN EL CAMP PERQUE PUGUIN MENJAR MOLTA HERBA BONA . DESPRÉS LI HEM DONAT LES PASTENAGUES . ELS AGRADEN MOLT . DESPRES VOLIAN VENIR DARRERE NOSTRA PER SI EN PORTAVEN MES . DESPRÉS ENS HEM ANAT I HEM VIST A LA GOSETA DE LA CARLA I EN JORGE . QUE ES DIU EVELIN ÉS DE LEÓN . ÉS MOLT MACA I MOLT ESPONJOSA QUAN LA TOQUES LA MAMA DIU QUE SEMBLA UN CADELL DE LLEO . JA M´AGRADARIA PORTAR-LA A CASA AMB EL MEU GOS QUE ES DIU JACK, QUE ÉS UNA MICA TRAPELLA . BÉ, JA US HE EXPLICAT MOLTES COSES .

 

 

 

FINS LA SETMANA QUE VINENT.

ALEIX 

Tendresa

Els pares els primer (però l'escola hi te molt a dir)

L’autoconcepte (el que sé de mí) i l’autoestima ( el valor que em dono) tenen molt a veure amb la vivència o la no vivència de les pròpies emocions i amb les conseqüències que se’n deriven, ens predisposen a l’exit o al fracàs en la vida i en les relacions.

I el bressol de l’autoconcepte i l’autoestima és la vida familiar. Són les primeres experiències emocionals que tenim en el si de la família les que marquen la nostra afectivitat. La vida familiar és la primera escola d’aprenentatge emocional (Goleman). Afirma que l’impacte d’aquest aprenentatge primerenc que té lloc en el si de la família és molt profund, ja que el cervell del nen té la seva màxima plasticitat en aquest primers anys de vida. És a l’entorn familiar on es descobreix per primer cop els seus sentiments, les reaccions dels altres davant dels seus sentiments i les seves possibilitats de resposta enfront d’ambdues coses. D’aquí que la forma com els pares condueixen les seves pròpies emocions i reaccions davant les dels seus fills determini en bona mesura la competència emocional d’aquest.

Stern, assenyala la necessitat que els pares sintonitzin amb les emocions dels seus fills, perquè els nens deixaran d’expressar, i fins i tot de sentir, aquelles emocions que no siguin captades, acceptades o correspostes pels pares, amb la qual cosa el seu registre emocional serà cada cop més pobre i restringit.

Alice Miller adverteix dels perills del fet que al nen li falti un espai on pugui viure i expressar els seus sentiments autèntics. Quan això passi, construirà un fals jo i manifestarà només aquelles emocions que obtinguin l’aprovació dels pares. Succeeix, no obstant això, que les emocions que els pares no consentim, menyspreem o ignorem en els nostres fills són les mateixes que no consentim, menyspreem o ignorem en nosaltres mateixos perquè també a nosaltres en foren prohibides i negades en el seu moment. Haver d’aparentar una altra cosa diferent del que som o sentim, per obtenir d’aquesta manera el reconeixement que necessitem per sobreviure, és causa de patiment emocional. Es tracta d’un patiment que pot ser que romangui inconscient pel propi subjecte, però que no per això deixa de ser font de noves repressions i humiliacions, que anem perpetuant de generació en generació.

Per tant, la manera com vivim i ens llancem a viure les nostres emocions ens ve de família, són incorporades als esquemes emocionals innats amb els quals venim al món. Aquestes vivències conformaran els primers continguts emocionals apresos i condicionaran en bona mesura les vivències posteriors. En aquest procés es molt significativa no tant sols la manera com els aprés visquin les seves pròpies emocions i connectin amb les dels seus fills, sinó també la sensibilitat que tinguin per afavorir les tendències naturals del nen i la capacitat per orientar-les cap a formes de vida i de relació el més adaptades possible a la seva singularitat.

Aprendre a viure les nostres emocions dia a dia des de ben petits, ens dóna una certa garantia d’incorporar-les d’una manera més natural. Si les habilitats socioemocionals no s’han anat fomentant de manera progressiva des d’aquestes etapes primerenques pot ser després ens aboquin a experiències emocionals traumàtiques i s’hagin d’incorporar passant prèviament per un procés terapèutic. Els pares haurien de ser molt conscients d’aquest fet, i en lloc de plantejar-ho com una prevenció contra allò que no hauria de passar, ens hauríem de fer un plantejament educatiu explícit encaminant a l’adquisició d’aquestes habilitats.

Ara bé, que els pares siguin els primers no vol dir que l’escola se’n pugui desentendre. Un avantatge de l’educació emocional és que no hem de perdre temps preguntant-nos a qui correspon la responsabilitat d’educar emocionalment. Aquesta implica per igual a la família, perquè és la que deixa les primeres petjades emocionals sobre els esquemes innats de l’Infant; i a la comunitat educativa, perquè l’educació pot refermar, reconduir, i fins i tot capgirar, aquestes emprentes familiars primerenques.

Dèiem que la manera com ens comportem i ens relacionem amb els altres i amb l’entorn depèn molt de la imatge que tenim de nosaltres mateixos (autoconcepte) i del valor que ens atorguem a nosaltres mateixos (autoestima). Una i altra coses depenen estretament de l’impacte emocional dels missatges que hem anat rebent de l’entorn, sobretot de la família, però també de l’escola, així com de les experiències vitals que hem anat acumulant, que tenen molt a veure amb els missatges que hem rebut d’uns i d’altres. Tant és així, que tenim una tendència gairebé automàtica a seleccionar de l’entorn aquelles situacions que corroboren la imatge que tenim de nosaltres mateixos. D’altra manera, es donaria una dissonància cognitiva que no sabríem assimilar. No ens han ensenyat a conèixer-nos i encara ens han ensenyat menys a desconèixer-nos, a què ens passin coses que no encaixen amb allò que sabem o que era previsible de nosaltres.

Des de ben petits l’educació familiar i escolar ens marca una ruta en la qual les opcions personals van sent cada cop més escasses. No se’ns diu només el que cal fer i el que no cal fer, sinó també el que cal sentir i el que no cal sentir, aquelles coses per les qual no som aptes i aquelles coses per les quals no, etc. Els marges de desviació són estrets o inexistents. Els missatges que rebem ni tenen en compte els sentiments íntims de cadascú. Som com corredors d’atletisme que han de córrer tota la cursa pel carril que se’ls ha assignat, la qual cosa produeix un allunyament cada cop més gran de cadascú respecte de si mateix i del seu propi món emocional.

Potser va sent hora que l’educació abandoni també el carril fix que ha agafat i provoqui la dissonància cognitiva i la dissidència sentimental. Potser una de les finalitats de l’educació de les emocions sigui la d’afavorir el món íntim que fins ara l’educació no ha considerat: propiciar la recerca, la creació i l’experimentació de carrils alternatius que ens permetin sortir-nos del que ens ha estat assignat, i descobrir que podem córrer per més pistes i amb dorsals diferents dels que se’ns han adjudicat inicialment, encara que en determinats moments això ens representi un cert desequilibri o desconcert.

Perquè tot això sigui possible família i escola haurien d’apropar-se de persona a persona i assumir un compromís conjunt, en el lloc de mirar-se amb recel i de preguntar-se de qui és la culpa dels despropòsits o a qui li toca tirar del carro de les emocions.