Te llamo..

 

 

 

Te llamo
Me llamas
Nos llamamos
y hablamos, sí.
No nos decimos nada.
Nada de lo que verdaderamente importa.
Nada de lo que nos importa,
queremos,
deseamos.
-¿Hola?...
(Quiero sentirte hasta el fondo)
- Hola
(Quiero entrar dentro de ti)
Me llamas.
Te llamo.
Nos llamamos.
Hablamos.
- ¿Dónde estás?
(Quisiera entrar dentro de tí)
- ¿Oye, y cómo estás?
(Contigo estoy como una moto...)
-Ah,
ok,
si eso, ya hablamos.
- Sí, hablamos,
si eso, hasta mañana...

Raquel Blanca

Migdiades absurdes

 ...Inútil, així havia estat la migdiada d’aquell dia. Acostumava a somiar, però aquell dia s’havia quedat a la frontera del país dels somnis. A la totalitat de l’absurd, se sentia. No era capaç ni de desxifrar la mímica d’aquell món que sempre l’havia encantat. Un gat negre que la despertava i la transportava cap a un lloc sense auditori, sense pensaments, sense sentit. Només ella, sense roba interior, nua. Tot plegat molt estrany. Un somni inútil, sense significat, sense un gest clar, sense paraules. Sense res. A la totalitat de l’absurd, sí, perquè a més a més, era com si algú hagués assassinat la seva imaginació, com si algú hagués assassinat la seva manera de fer la migdiada. Ja no era com un desig, era com aquell gat negre que ningú vol veure. I una mica més enllà, quan estava a punt de despertar, se n’adonà que havia sigut ella mateixa qui l’havia assassinat, amb la seva insistència, amb les seves refotudes ganes de viure el somni perfecte.

Text: Raquel Blanca- Ilustració inspirada en l'escrit de la Raquel  de Joana Ramos Llosa.
"artistes"

De senyora euga a unicorn màgic

 

La Darling ens ha deixat...

Sí, ha decidit que ja n'hi havia prou d'amagar-se en un cos d'euga, una senyora euga, això sí, preciosa i única, però tenia ganes de volar així és que sorprenentment, aquest dimecres passat li va sortir una banya al cap, va desplegar unes enormes ales, tan brillants com la crina de quan era euga, i se'ns va mostrar tal i com és en realitat: un unicorn màgic i majestuós.

Bé, he de confessar que en el fons no em sorprèn tant, sempre ho havia pensat que la Darling era un ésser especial, que repartia màgia cada vegada que la miraves i l'acariciaves.També quan s'acostava perquè volia que li donessis menjar o quan et tocava amb aquell seu nas tan divertit, i quan la muntava i amb tota la paciència del món aguantava tots els meus "ais, uis, ais!""no puc!" "que caic!". Què innocent!!! Mai m'hagués deixat caure, i si perdia l'equilibri, allí tenia el seu gran coll amb el seu preciós pèl marró per abraçar-m'hi. Repartia màgia a cada pas, a cada moviment, a cada so que senties com a propi.Vibrava i et feia vibrar,

i segueix vibrant! Mentre mou les ales pels cels de l'Alt Empordà, entre colors i núvols fascinants, sobre els Aiguamolls i l'Unicorn Blanc. Vola, ens observa i ens envia polsim màgic d'unicorn, en forma de paraules, de pensaments, d'acció, de records, i se'ns fa present...

perquè la Darling segueix aquí. No ens ha deixat, ni ho farà mai.

La màgia d'un poble amb moviment

Els carrers de la ciutat vestits d'un sol color, les quatre barres i l'estrella.

Joia, alegria, agermanament. Balls, salts i cants.

Tots a una amb un mateix crit: INDEPENDÈNCIA

un mateix desig: un nou estat d'Europa

un mateix sentiment: l'estimació per la nostra terra, la nostra llengua i la nostra cultura.

La màgia d'un poble, gent d'arreu
units amb un fil transparent d'esperança, il.lusió i persistència.

Pas a pas cap al cim de la muntanya que cada dia es veu més a prop.

Evidentment, el cant d'ahir no era una mani, era una festa,

la festa on els catalans dèiem ja n'hi ha prou

amb decisió i un gran somriure.

Emocionant veure com la màgia "d'un poble en moviment" es fa present

PD Estimda Raquel m'he permés canviar la foto del teu escrit, m'agrada més el teu somriure!

La màgia dels nens

Uns ulls m'observen detingudament. No em molesten. Són els d'un nen que em mira encuriosit i es pregunta com és que he pogut pujar l'escala si no puc caminar.

- Aaaah! He fet màgia, però com que has pujat abans t'ho has perdut.

Em mira, somriu però dubte i decideix tornar-me a preguntar.

- Va, de veritat... Com les has pujat les escales?

- Ja t'ho he dit. He obert les ales màgiques i he volat fins aquí.

Queda fascinat. Penso que oblida el tema i se m'apropa.

Em tracta amb més naturalitat i mensenya fotos d'ell i la seva família.

Comença a familiaritzar-se amb mi i la cadira fins que, de sobte, em toca l'esquena i em diu tot il.lusionat:

- A veure, ensenya'm les ales!

i jo quedo allí, palplantada, sense saber què dir!

La màgia dels nens, la seva innocència.
La innocència, creure en impossibles
Creure en impossibles, il·lusió
Il·lusió, vida.

Per un moment, fins i tot jo vaig arribar a creure que tenia ales i que si feia l'esforç podria desplegar-les, després de tot, no volia que el somriure d'aquell nen canviés de forma, però vaig despertar i la realitat em saludava de nou. Evidentment, em vaig sentir amb l'obligació d'explicar la veritat al petit però... fou tan bonic i divertit el conte de fades mentre va durar!

D'internet

Ara que...i si provo amb uns globus???

Bocabada

De tant jugar al crit sord s'ha quedat muda, els pensaments giravolten sense nom i les paraules semblen més perdudes que mai, però segueix viva.

Viva i mirant els núvols, però no des de baix com solia fer. Avui, amb un petita inclinació cap a l'esquerra en té prou. Amb els ulls oberts de bat a bat s'amorra a la finestreta i s'il.lusiona amb cada floquet de cotó que veu, floquet de cotó o de neu? Sí, és un desert neu el que sobrevolen ara mateix. Tancaria els ulls però prefereix imaginar que s'hi passeja, salta i hi neda tranquil.lament. No es vol perdre ni un sol instant del gran espectacle que hi ha a fora. Intenta olorar-los, tocar-los però el cop de cap al vidre li recorda que serà millor imaginar-s'ho, però davant de la immensitat que està observant és molt més fàcil. Somriu, li agrada volar tot i que a voltes un seguit de sensacions -no sempre agradables- es passegen pel seu cos i la fan sentir petita, com si no controlés gaire res.Tot i així, segueix mirant, mirant i escrivint. Intentant fotografiar en paraules al què estar sentint i veient. Volant i gaudint...

que sentir-se com un núvol més és tot un plaer i veure aquell mosaic que sembla ser la terra des d'aquí dalt també.

i allunyar-se de la realitat i no tenir por impressionant!

Del bosc al cel, del cel al bosc, i jo al bell mig

Va mirar al cel i els va veure.

Eren uns ocells grans, diferents. Artificials? Es movien pel cel però no volaven. Simplement obrien un globus i es deixaven caure suaument. Des d'aquell camí màgic, acompanyada de la música de la natura, els mirava i pensava que volia ser un d'ells. Travessar els núvols i veure-ho tot des d'una altra perspectiva. De ben segur era una sensació agradable, alliberadora. Aixecava la mirada del full i ja no hi eren. Els ocells artificials havien arribat a terra.

Una brisa suau es despertava i acariciava el seu cabell mentre li xiuxiuejava a cau d'orella que seguís el camí. Mentre continuava gaudint de la passejada pensava que sí, volia disfressar-se d'ocell i saltar, que no es pot viure sempre amb aquesta sensació de vull però tinc por, no puc o no sé, i és que el bosc li transmetia una energia especial. Mirés on mirés, només veia/sentia coses boniques i estava contenta de ser-hi, allà. Només ella i les seves sensacions. Sola, sí, però amb els detalls del bosc que es feien presents a cada instant. Ara uns lliris preciosos, ara una papallona de color blanc. Cinc ocells curiosos que passaren volant davant seu, i a la dreta un grup de cavalls amb els aiguamolls de fons. Un passadís verd d'arbres i els rajos de sol i les ombres jugant a fet i amagar. En efecte, acompanyada pel bosc i pel seu silenci, que no és silenci, és la música de l'univers que transmet forces, ganes i pau.

Va mirar al cel i els va tornar a veure.
Sortia del bosc amb un somriure. L'havia encantat, i és que els boscos ja ho tenen això, són màgics. Ara pensava que algun dia ella seria un d'ells.

Passejar per la platja sense caminar

Feia un mes que no hi anava i ja en tenia ganes. La Carla em va dir arriba aviat, que la de demà, serà una classe diferent, però les velles costums no canvien i hem arribat uns 15 minuts tard. Tot i així, no he perdut l’oportunitat  de sortir de la pista on treballem sempre i anar d’excursió. Com que tenim el luxe de tenir la platja ben a prop ens hi hem arribat.

Eren les 11 del matí i el sol, atrevit, brillava amb força. Jo, encantada, rebia la seva energia. S’ha comportat i ens ha acompanyat durant tot el trajecte arran de mar, un mar que també s'ha vestit de gala i, ballava plàcidament amb un vaivé constant. Era un moment especial perquè passejava per la platja sense caminar. No, no era màgia, era la Darling que movia les cames per mi. Gràcies a ella he pogut gaudir d'aquesta sensació de nou, perquè amb la cadira no hi passeges per la platja, no trepitges la sorra. Hi pots anar però no és el mateix, et quedes clavat en un lloc concrt, però no hi passeges. La sensació de passar per la sorra, d'anar d'una banda a l'altra, tot observant el mar, escoltant la seva música, sentint la seva olor...m'ha encantat, i ha estat possible, gràcies a una classe d'equinoteràpia una mica diferent.

Jo no caminava, ho feia la Darling per mi, intentava adaptar-me als seus moviments i m'imaginava que era jo. Passejar per la platja sense caminar, una agradable sensació que espero repetir en més d'una ocasió. (El proper dia, però, espero arribar a trepitjar l'aigua).

Al trot....

Aprofitant que el passat diumenge la representació de la serietat i el seny a l'Unicorn Blanc ( en Sergi) no hi era, la Carla i l'Anna van fer de les seves.

La fem caminar una mica més ràpid?- em va preguntar. I jo, innocent, vaig contestar - D'acord.- pensant que anar a un ritme un xic més animat no em faria pas mal.

I...tal dit, tal fet. La Darling, l'euga que muntava, ràpidament va canviar el pas . Seguia a l'Anna i, evidentment, quan l'Anna va començar a córrer la Darling es posà al trot. Al trot!!! Ai mare! Tot el meu cos moguent-se, sense control, cap aquí, cap allà, que em desequilibro! que caic! que em desmonto! que em trenco! que no hi sóc! però sí, hi era, i sencera. Uns quants prous ridículs, una injecció d'adrenalina i riures, que sempre venen bé. Al trot! Sensació de pànic, de descontrol total però alhora emocionant . M'hi hauria de posar més sovint al trot, i no només al cim d'un cavall... No pensar, no intentar controlar-ho tot, arriscar i a trotar!

Rachel

Amb poques paraules vull...

Pensar menys per viure més .Imaginar menys , somiar menys per experimentar més . Sentir més . Tenir menys por . Tancar menys portes per tenir més . Poder perdre més , poder oblidar més ja que vol dir poder viure més.

Imatge: Nancy Ribard
El baúl que no tenia mi abuela

Obrir la finestra

Està oberta, però no del tot.

Està oberta, però no el suficient per poder veure-hi més enllà, ni dormir bé. Segueixo tenint calor i les nits...se'm fan molt llargues.
Trobo a faltar l'entrada d'una brisa agradable, fresca, que m'acariciï el cos suaument mentre dormo, però l'aire no hi passa, no troba el camí.
Si pogués, l'obriria del tot, però hi ha el perill que en surti mal ferida, o que hi vegi el que no vull, o que simplement no hi vegi, i és que la finestra no està al lloc més adient. Des d'allí no hi veig colors, ni estrelles, ni la lluna, ni tan sols el cel. M'ho he d'imaginar.
A més, si l'obrís del tot i aixequés el cap m'hi donaria un cop, i sí, veuria les estrelles, però no les que jo desitjo.

Autora: Rachel
Desaprenent a viure

Adeu, Somnis . . . Bon dia Realitat!

Obria els ulls. A poc a poc, no fos cas que el somni s’escapés abans d’hora. Volia retenir-lo una mica més, observar-lo minuciosament, estudiar-lo, acariciar-lo, exprimir-lo amb delicadesa per poder provar tot el suc, gaudir-ne fins al final, fins que els seus petits peus toquessin a terra. Sabia que quan més desperta estigués, més s’allunyaria d’aquella agradable sensació que l’havia acompanyat durant el seu son. Es tractava, però, d’una separació inevitable.

Que els somnis es queden al llit, que quan els ulls s’acaben d’obrir es veu de tot, es veu massa, es veu tant que enlluerna. S’enlluerna tot menys el que més voldries veure. Que quan et despertes, t’aixeques i et vesteixes no només ho fas de roba. Que et vesteixes també de pensaments, invisibles, indestructibles, incansables que t’esperen al costat del llit i se t’enganxen tan bon punt deixes el món dels somnis.

Adeu somnis!
Bon dia realitat!

Raquel
Font: Desaprenent a viure
Ilustracions: Del conte Claudia i l'Unicorn