La Darling i jo

La coneixia de vista. M’agradava, la trobava preciosa. Algun dia havíem compartit algun passeig des de terra, i fins i tot, alguna carícia, però res més. La veia cada diumenge. Els primers dies amb el seu petit, després trista per haver-lo perdut, i últimament tranquil·la, més propera, voltant per la pista quan jo treballava amb la Neu. Ahir va ser un dia especial, la vaig muntar per primera vegada, i m’atreveixo a dir que va ser una experiència positiva. En primer lloc, pel canvi, sempre va bé alterar la rutina...

La Darling em donava respecte. És molt maca, i sembla tranquil·la, però tota ella és més voluminosa que la Neu. No sabia si m’hi adaptaria correctamente, però un cop a dalt…cap problema! Sí, les cames han d’estar més obertes i al principi se’m resistien una mica, però amb l’ajuda de la Carla, una estirada per aquí, el cul una mica més cap allà i … Arri Darling! Sentia com alguns múscols s’estiraven més, però això ja m’agrada. I és que la Darling té l’esquena més ample que la Neu, com diu el pare de l’Aleix “sembla un sofà”, i crec que va ser precisament aquesta característica la que va fer que m’hi sentís molt estable damunt seu. També és més alta, i això fa que la Carla i l’Anna es vegin un xic més lluny, i la por d’una possible caiguda, un xic més a prop. Però la por, tot i que és irracional, perquè les terapeutas sempre estan allí al costat, vigilant, animant-me, sempre hi és. Sigui amb la Daring, sigui amb la Neu. És el que intento véncer cada diumenge. A part de mantenir-me més recte, el que desitjo és sentir-me més segura, més relaxada, deixar-me anar i gaudir de les diverses sesacions que em poden aportar, tan la Darling ahir (que no va fer cap moviment estrany i/o sexy com acotuma a fer la Neu) com la Neu, que badallava mentre jo m’equivocava de nom i l’anomenava a ella enlloc de la Darling. No deixem de ser animals de costums, les persones…

Abans de baixar de la Darling vaig fer un últim exerici, posar-me de costat, sí, com una princeseta. M’encanta, i a cada sessió, espero amb entusiasme que arribi aquest moment (la veritat és que no, que aquesta posició m’inspira molta inseguretat…) però d’aquesta manera toco més l’esquena del cavall. Ahir, per exemple, vaig poder comprovar que la Darling suava. Pel canvi de pèl, em van dir. Sigui com sigui, és agradable tocar-los, notar si suen o no, el diferent tacte del pèl d’estiu al pèl d’hivern, del pèl de l’esquena als pèls de sota la barbeta… Mica en mica, vaig descobrint més coses, i m’agrada. Apropar-m’hi cada dia més, als cavalls i a mi mateixa, amb el que puc aprendre del meu
propi cos quan estic a sobre d’ells (acceptar-lo i no enfadar-m’hi!), i sobretot, gaudir de la sensació de pau i tranquilitat que transmeten, tan els cavalls com l’Unicorn Blanc en general. És com un micro-clima, on cada diumenge ve de gust refugiar-s’hi una estoneta.

Rachel