El centre

El centre

Lo que los caballos estan susurrando..- Curso en Septiembre últimas plazas!

Retiro de ...Reconexión a si Mismo
Escuchando...Lo
que los CABALLOS están ... SUSURRANDO !





foto por Raul Gonzalez - TERRA La Orotava

Re Creando Relaciones Armoniosas entre los Seres Humanos y los Caballos.
Reconectándonos con nuestra Dimensión Animal Sagrada

nos Convertimos en el ... Líder Pacifíco de ... Nuestra Vida
contacto: http://www.martine-d.net/activ_stage_tene/susurrer_caballos_espejos.htm

La màgia dels nens

Uns ulls m'observen detingudament. No em molesten. Són els d'un nen que em mira encuriosit i es pregunta com és que he pogut pujar l'escala si no puc caminar.
- Aaaah! He fet màgia, però com que has pujat abans t'ho has perdut.
Em mira, somriu però dubte i decideix tornar-me a preguntar.
- Va, de veritat... Com les has pujat les escales?
- Ja t'ho he dit. He obert les ales màgiques i he volat fins aquí.
Queda fascinat. Penso que oblida el tema i se m'apropa.
Em tracta amb més naturalitat i mensenya fotos d'ell i la seva família.
Comença a familiaritzar-se amb mi i la cadira fins que, de sobte, em toca l'esquena i em diu tot il.lusionat:
- A veure, ensenya'm les ales!
i jo quedo allí, palplantada, sense saber què dir!

La màgia dels nens, la seva innocència.
La innocència, creure en impossibles
Creure en impossibles, il·lusió
Il·lusió, vida.
Per un moment, fins i tot jo vaig arribar a creure que tenia ales i que si feia l'esforç podria desplegar-les, després de tot, no volia que el somriure d'aquell nen canviés de forma, però vaig despertar i la realitat em saludava de nou. Evidentment, em vaig sentir amb l'obligació d'explicar la veritat al petit però... fou tan bonic i divertit el conte de fades mentre va durar!



D'internet
Ara que...i si provo amb uns globus???





Pas a pas


Quan les cames no et sostenen amb la força necessària per poder caminar, i aquest gest senzill gairabé automàtic que els que no tenim dificultat no hi pensem no ens plantegem massa o mai...Quan aconseguir un pas esdevé un triomf i cada petit progrés un immensa victòria..... l’esforç es gran el progrés et sembla sovint poc i puges i baixes com en un globus pensant i repensant....aiiii ss estimada Raquel!.
 



Soc feliç de veure’t Raquel quan dia a dia a pesar del retards en que arribes a les sessions i tu ja saps per què! Veiem com plantes cara a les pors, estires els braços cap el cel, et deixes anar del xinxuelo confiant en nosaltres sabent que som allà al teu costat.

Totes dues tu i la Darling sou com dues fades; us contemplo a través de la pantalla de la meva càmera abans de disparar. La Darling gran imponent, majestuosa comença a caminar, arriba el desequilibri, la por ensenya de nou els seus llargs tentacles, pas a pas i queixa a queixa .....va arribant pau, tranquil·litat, el teu cos es destensar ( tot i que es torna a tensar davant qualsevol proposta de la Carla..) i comença de nou por, inseguretat.....desconfiança, confiança....
 
 
 
 
 
La Darling et dona suport i el moviment es converteix en el teu.... el seu caminar esdevé el teu i juntes.... tu allà al damunt fràgil, suau, dolça, amorosa.... amb unes immenses ales; et deixes abraçolar amb el balanceig, portar per l’impuls que et fa tocar una miqueta mes el cel i recolçar-te de retorn a la terra ( la seva immensa esquena).  Els peus pesats de la Darling ben apoiats a terra et mouen endavant, endarrere t’impulsa i alhora et sosté.

Entre rialles, propostes, negacions, sensacions, cans d’ocell, calor intens, ventet de primera hora,  pors, reptes aconseguits.... la sessió arriba al final.  Abraçada de baixada, agraïment i recompensa a qui ens ajuda, ens contempla, ens mira a vegades com ho fa una mare amb immens amor, indulgència i.... molta paciència. Alhora feliç i contenta com ho estem nosaltres de tenir el privilegi de poder aprendre d’uns essers tant especials com ho sou tots els que deixeu que la màgia i la força de l’Unicorn blanc ens us envaeixi!.

Bocabada

De tant jugar al crit sord s'ha quedat muda, els pensaments giravolten sense nom i les paraules semblen més perdudes que mai, però segueix viva.

Viva i mirant els núvols, però no des de baix com solia fer. Avui, amb un petita inclinació cap a l'esquerra en té prou. Amb els ulls oberts de bat a bat s'amorra a la finestreta i s'il.lusiona amb cada floquet de cotó que veu, floquet de cotó o de neu? Sí, és un desert neu el que sobrevolen ara mateix. Tancaria els ulls però prefereix imaginar que s'hi passeja, salta i hi neda tranquil.lament. No es vol perdre ni un sol instant del gran espectacle que hi ha a fora. Intenta olorar-los, tocar-los però el cop de cap al vidre li recorda que serà millor imaginar-s'ho, però davant de la immensitat que està observant és molt més fàcil. Somriu, li agrada volar tot i que a voltes un seguit de sensacions -no sempre agradables- es passegen pel seu cos i la fan sentir petita, com si no controlés gaire res.Tot i així, segueix mirant, mirant i escrivint. Intentant fotografiar en paraules al què estar sentint i veient. Volant i gaudint...
que sentir-se com un núvol més és tot un plaer i veure aquell mosaic que sembla ser la terra des d'aquí dalt també.
i allunyar-se de la realitat i no tenir por impressionant!